Prehistòria i època Romana
Les primeres poblacions a la zona de Pinell daten de l’2500 aC, dins el període de l’neolític. Com a testimoni queden d’aquesta època una dotzena de sepulcres de fossa. Al voltant de l’any 2000 ac cap al final de l’neolític i durant el calcolític, s’estableixen grups humans a les muntanyes de Vallvanera i Treumal. Com a testimonis de la seva presència, trobem diversos monuments megalítics: Menhirs de Vallvanera, terme de Bell, de Mas Ros i Dolmen Cova dels Moros.
El principal testimoni de l’estada dels romans a aquests llocs és la Vila de Pla de Palol, que data d’entre els segles I i IV aC. Hi hauria ocupat una àrea de 10.000 m2, una part important dels quals eren patis i espais no construïts. La vila treballava la terra, l’agricultura i el cultiu de la vinya, com l’argila per a la fabricació de ceràmica. Els productes obtinguts s’exportarien per mar gràcies a el port natural a Cala Rovira.
Edat mitjana
A partir del segle IX un cop recuperats els sarraïns, s’inicia la repoblació dels territoris de la Vall d’Aro. Els primers colonitzadors són camperols. No es coneix temps exacte quan es constitueix el primer assentament. L’any 881, el rei Carlemany dóna a bisbe de Girona, el territori de la Vall d’Aro, on ja ha començat l’extensió de la població per la costa.
La primera referència documental de Fanals de Munt (nom originari de Platja d’Aro) apareix en 968. Es tracta del precepte del rei Lotari, confirmant Sunyer com a abat de el monestir de Sant Feliu de Guíxols, així com de les seves possessions, entre les quals figuren Fanals i la seva església.
El Castell de Benedormiens, origen de la vila de Castell d’Aro, apareix documentat per primera vegada en 1041, quan les autoritats religioses, cavallers i nobles del territori lliuren al monestir de Sant Feliu de Guíxols la custòdia de el castell, amb el obligació de protegir en temps de guerra tota la Vall d’Aro, el Fanals és una part important.
L’actual Fanals d’Aro apareix documentada al 1585 com l’església de Fanals de Baix. En 1698, les parròquies de la Vall d’Aro són incorporats a la corona, formant l’alcaldia real de la Vall d’Aro. En 1774 s’acaba l’ampliació de l’església de Fanals d’Aro.
Época moderna
L’actual situació administrativa dels pobles de la Vall d’Aro data de l’any 1858, quan després de formar part durant segles d’un únic municipi, se separen a Santa Cristina d’Aro, Solius, Romanyà, Bell -lloc, Castell d’Aro i Fanals d’Aro. Així és el naixement de les dues viles actuals, Santa Cristina d’Aro i Castell d’Aro.
la segona meitat de segle XIX la Llei d’Ajuntaments de 1843, sacseja la vida local ja que estableix un model municipal centralitzat, en benefici dels terratinents amb rendes més altes. En les eleccions de 1869, queda de manifest el caràcter federal i republicà de l’Empordà i de Fanals. El que dóna resposta a la suspensió de garanties constitucionals i l’acció de desarmament de la milícia popular, dictades pel Govern, els federals s’alcin i els habitants de Fanals els donin suport, participant en l’anomenat Foc de la Bisbal, on s’enfronten a les forces governamentals.
Época contemporània
José Ensesa i Gubert en 1923, pren en ferm la promesa del seu pare de lliurar un solar a S’Agaró a el primer fill que edifiqui. Sorgeix així l’emblemàtica casa Senya Blanca (1924). L’arquitecte Rafael Masó, de gran sensibilitat artística, recull amb entusiasme l’ambiciós projecte dels Ensesa de construir una ciutat residencial i fer de S’Agaró un petit poble català integrat a el medi. Es desenvolupen noves construccions: el luxós Hotel Monumental, els Banys de Sant Pol i l’Hostal de la Gavina. S’Agaró converteix en punt de trobada d’artistes, teatre i de polítics. Se celebren reeixides, sopars, balls, trobades esportives i nàutics, truncades amb el conflicte civil espanyol.
Simultàniament, encara que durant els primers anys de segle XX, l’actual Platja Gran és de el tot verge, sense edificació d’altura, arriben les primeres cases establertes a la plana, lluny de barri de Fanals de Munt. A partir de la segona dècada de segle XX, comença el desenvolupament de l’turisme, però no és fins després de l’conflicte civil espanyol que no apareixen els primers establiments turístics que, juntament amb els xalets de segona residència ja existents a la Pineda d’en Bas, fomenten una creixent colònia estiuenca.
El desenvolupament turístic definitiu es produeix amb el canvi de nom de Fanals de Munt pel de Platja d’Aro (1962), el canvi de capitalitat i de l’Ajuntament del casc històric i d’interior de Castell d’Aro a Platja d’Aro (1962) . Coincideix també amb la primera gran campanya de promoció turística d’abast internacional L’amor se cita a Platja d’Aro (1964), que obsequia 50 parelles a passar una setmana a la població, commemorant el seu 25 seves noces de plata, i les altres 25 la seva recent casament. El 1970 l’Ajuntament, propietari de l’Castell de Benedormiens de Castell d’Aro, encarrega la primera restauració. Es conserva la part més antiga, de al segle XII, la més propera a l’església.
Les festes de Carnaval el 1978 es reinicien, i un any més tard es constitueix el primer Ajuntament de la nova democràcia, presidit per Ramiro Pons. El 1983 entra en vigor el Pla General d’Ordenació Urbana, de vital importància per al futur desenvolupament urbanístic de la població. El 1995, el nucli antic de Castell d’Aro, juntament amb la urbanització històrica de S’Agaró i el seu camí de ronda, són declarats oficialment Bé Cultural d’Interès Nacional per la Generalitat de Catalunya.
S’inicia una nova campanya turística de gran impacte el 1996, Platja d’Aro Té Premi, que proposa buscar a les platges unes petxines i cargols de mar. A l’afortunat que els trobi aconseguir premis directes i participar en el sorteig d’un cotxe. El 1997 a Castell d’Aro s’inaugura el Museu de la Nina, que recull 800 nines d’arreu del món i de totes les èpoques.
Els primers anys de l’actual segle XXI es caracteritzen per la construcció o modernització d’equipaments públics, així com les obres de millora de l’Castell de Benedormiens; i les obres de l’Camí de Ronda de S’Agaró. És un de les destinacions turístiques i de tercera residència més importants de les comarques gironines.